- Ai, hola! Quant de temps feia que no ens vèiem! Com estàs?
- Bé! Sí que en feia, sí! Com passa el temps!
Probablement, quan llegiu aquest petit diàleg us podeu sentir identificats; ens trobem a algú que fa temps que no ens veiem, o preguntem als nostres fills com estan... I en moltes ocasions la resposta únicament té dues lletres: “BÉ”. Certament, aquesta paraula no ens dona massa informació, ja que la gradació de respostes que l’engloben podrien ser variades.
De vegades, detalls com aquests ens porten a pensar en la poca presència que han tingut les emocions en els nostres dies. En alguns moments, ens venen al cap frases com “els nens no ploren”, “no ploris davant dels altres i fes bona cara” i fins i tot, vivim en una societat on encara és tabú parlar de temes com la mort.
La intel·ligència emocional és un constructe que sorgeix amb Salovey i Mayer (1990) i es difon amb David Goleman (1995). A partir de la segona meitat dels anys noranta se’n comença a parlar i a fer difusió.
Segons Bisquerra, l’educació emocional és un constructe que abasta la formació integral de la persona. Per tant, ha de ser un complement que respongui i atengui les necessitats no només intel·lectuals, sinó també socials. Tanmateix, també al·ludeix a les emocions i les defineix com a respostes complexes que es produeixen a la persona arran d'un esdeveniment concret. Com que és una resposta, ens aporten informació molt valuosa respecte a nosaltres mateixos, i per això és important comprendre i regular les emocions que sentim en cada situació.
A veure; tot això està molt bé, però què són les competències emocionals? Podríem dir doncs, que són les «competències bàsiques per a la vida que necessitem aprendre i desenvolupar». És a dir, no seria més que la capacitat d'una persona per conèixer i comprendre les pròpies emocions i les dels altres, regulant-ne els efectes i utilitzant aquesta capacitat per governar els seus propis pensaments i accions.
El model GROP (Bisquerra 2020) organitza en 5 competències que es pretenen desenvolupar a través de l’educació emocional: la consciència emocional, la regulació emocional, l'autonomia emocional, la competència social i les habilitats de vida i benestar:
En l’àmbit escolar, cal mencionar que l’educació emocional no queda exclosa de la dimensió corporal. Cal donar-li el reconeixement que es mereix, que no és poc.
En la societat actual, la de la immediatesa, vivim immersos en un estat d’estrès constant que no deixa pas, ni permet aturar-nos a escoltar què ens diu el nostre cos. Així doncs, caldrà donar valor al que el cos sent i percep a cada moment i situació. Per això, però, hem d’aprendre a escoltar-lo.
A l’esdevenir del dia a dia, les sensacions del cos ens poden ajudar molt més que la ment o la raó. Quan les persones interactuen, els nostres cors i els cervells es comuniquen i no en som conscients. De manera inconscient, doncs, intentem posar-nos “al compàs” com si d’una cançó es tractés. Així com tots els òrgans del nostre cos estan relacionats, les persones també ho estem. No val a dir “Jo, soc jo. Un individu aïllat”. La societat ho sap de fa milers d’anys i la neurociència ho ha demostrat més recentment, que hom és depenent de les persones que estan al seu voltant.
Des de l’escola, pensem que cal propiciar l’espai i el temps necessari per a que el nostre cos pugui expressar-se i moure’s. Cal una bona relació, connexió i un bon enteniment entre el cos i la nostra ment, essent cada vegada més conscients d’allò que ens vol dir. Estem més a prop de la terra que del cel i és de vital importància viure i sentir; i alhora, comprendre.
L’expressió corporal, la dansa... així com altres disciplines, poden ajudar a tenir una sensació més positiva de benestar en nosaltres. Per exemple, està demostrat científicament que la dansa pot afavorir (tenint en compte la coordinació amb el propi cos, l’expressivitat, etc.) la sincronització i la comunicació entre els cors de les persones amb les quals s’està ballant. Aquest sentiment de comunitat pot arribar a semblar absurd o banal, però és una de les grans bases del benestar personal. Sentir-se un més, pertanyent a un grup, cohesionat, estimat... I aquí hi entra el cor.
Com a mestres, caldrà fer camí per ensenyar a trobar l’equilibri entre el cos, el cor i la ment. Què volem cultivar? Què vull cultivar en mi? La resposta sovint no és fàcil però s’ha d’aprendre compartint i vivint, sense deixar de banda què sentim i expressant-ho amb el cos.