Recordeu la vostra època d’estudiants? Segurament us van ensenyar i vau aprendre la definició d’ÉSSER VIU: “Ésser viu és aquell que neix, creix, es reprodueix i mor”.
Em podria atrevir a dir, sense equivocar-me gaire, que quan vau estudiar el naixement ho vau fer amb explicacions científiques pròpies de les ciències naturals acompanyades de valoracions positives; potser el mestre/a va insistir que era un moment molt especial i de goig per la família... El creixement també el vau estudiar. En aquest cas, devia anar acompanyat d’aquells bons hàbits que ajudaven a tenir cura del cos i aconseguir així una bona salut física (la salut mental potser no va aparèixer enlloc). I a l’arribar a la lliçó de la reproducció, la més esperada del curs pels alumnes per allò de ser quelcom tabú, les explicacions estaven centrades en l’àmbit totalment científic. En la reproducció ja no apareixien ni valors ni emocions. Depenent de l’edat, algun tema de prevenció de les conductes de risc i aquí s’ha acabat.
I la mort, algú en algun llibre de text ha trobat una lliçó que parli de la mort? Néixer, créixer, reproduir-se i morir és allò que ens diferència de les pedres, de l’aigua, d’una pilota, d’un gelat i de tants altres éssers inerts.
Llavors em pregunto, quin coneixement podem oferir de l’ésser viu, que té vida, sense parlar de la mort?
Qui més o qui menys està d’acord que una de les funcions de l’escola és preparar els alumnes per a la vida i això implica entre altres coses parlar de tot el que hi succeeix, de la malaltia i de la mort.
Estem en un moment social en què es tendeix a evitar, allunyar les coses desagradables, allò que ens provoca malestar, inseguretat, por. És una falsa creença pensar que allò que no es veu o que no se’n parla no existeix. Volent protegir als infants els estem desprotegint, els deixem sense eines per ubicar a la seva ment les experiències vitals lligades a les pèrdues. Permetre viure en una realitat fictícia on la mort, que és inherent a la vida, no existeix fa que formem persones vulnerables i que tinguin més dificultats per superar de forma positiva els processos de dol.
Em sento encoratjada quan veig que la nostra escola va fent un camí, que no és fàcil, respecte al tractament dels temes relacionats amb la mort. Ja fa uns quants anys que el professorat vam demanar suport d’experts en dol per gestionar situacions que s’anaven succeint i assessorament sobre quina era la millor manera de treballar-ho amb els alumnes. Actualment tenim personal que es forma en la gestió del dol a les aules. Puc dir amb orgull que som un claustre sensible a aquests temes, conscient que a vegades el millor camí no és el camí més fàcil. Parlar de la mort t’enfronta a les pròpies limitacions, inseguretats i pors... però viure i morir són les dues cares d’una mateixa moneda i no podem preparar per a la vida sense parlar de la mort.
Fa poc ha passat Tots Sants, dia dedicat als difunts, un bon moment per parlar-ne a totes les classes i així ho hem fet. Però al llarg del curs també anem fent moltes altres accions que directa o indirectament permeten als alumnes anar integrant i assumint com a normals aquests fets vitals. Dins de l’educació emocional, a través de contes, preparant comiats, donant suport com a grup classe a qui ha sofert una pèrdua... I també assessorant i donant suport a les famílies en els moments que ho necessiten.
I a casa què? Em permeto donar-vos unes breus recomanacions vers els vostres fills i filles:
En cas de preveure la defunció d’una persona propera, podeu permetre que es puguin acomiadar, físicament o a través d’un missatge, dibuix...
En cas d’una defunció imprevista igualment es pot fer algun missatge escrit, dibuix, ... i posar-lo al taüt
Explicar què ha passat: amagar el fet crea inseguretat al nen/a que detecta que passen coses però que no els les volen explicar
Validar les emocions dels petits i no tant petits, se’ls ha de dir que és normal estar trist i que poden plorar. I vosaltres també ho podeu fer, davant una situació de dolor aquest s’ha de poder sentir i manifestar, és una manera de donar permís als vostres fills/es perquè ho puguin fer .
Deixar que participin en els rituals, portar-los al tanatori, al comiat,... Abans, els podeu explicar què es trobaran a cada lloc. Anticipar el que veuran els ajuda a comprendre la situació.
Utilitzar paraules clares i que no prestin a equívocs. Morir és quelcom irreversible i en algunes edats costa d’entendre, no tenen la idea de finitud. Si diem que la persona ha marxat, esperaran que torni; si diem que l’hem perdut, esperaran que algun dia la trobarem; qui puja, després baixa; morir no és descansar ni dormir malgrat la persona ho pugui semblar.
Explicar que quan una persona mort se li para el cor, no respira, no menja, la sang no circula...
No és el mateix una mort lligada a l’envelliment que a un accident. Insistir que normalment és més probable que una persona mori quan es vella, encara que hi ha la possibilitat que pugui passar a algú més jove. Una cosa és la probabilitat i una altra la possibilitat.
I per acabar potser el més important, explicar tal com ho fem a l’escola, que amb les persones que estimem sempre estarem unides a través del cor. Hi ha coses que existeixen i no es veuen i una és l’amor. L’amor ens uneix amb les persones més enllà de l’espai i el temps.
Si mai us trobeu que heu de gestionar un dol o no sabeu com fer-ho, o bé necessiteu ajuda per treballar-lo plegats, no dubteu a venir a l’escola si considereu que us podem aconsellar o ajudar.