Per saber si un infant té dislèxia, cal estar atent i no posar-se nerviós. Els mestres estan cada cop més entrenats i saben captar els signes d’alerta. Alguns dels principals senyals són: una diferència significativa entre el nivell de lectoescriptura i la resta d’assignatures; o una lectura més lenta de l’habitual respecte als companys de la seva edat. Si detectem alguns d’aquest senyals abans de tercer de primària, parlarem de sospita i no farem un diagnòstic ferm, encara que sí que començarem a treballar per a que el rendiment millori. Més tard, un professional determinarà si es tracta d’una dislèxia o no.
Als alumnes amb dislèxia els hi cal un acompanyament, sobretot en els primers anys després del diagnòstic, que serà un cop es consideri finalitzat l’aprenentatge bàsic de lectoescriptura, i això sol ser cap a finals de segon de primària. És molt important començar per un treball emocional més que les estratègies per millorar la lectura. El dislèctic necessita saber què és el que li passa, quin nom té i què implica. Per començar, cada infant ha de conèixer-se a si mateix per afrontar els seus punt dèbils així com també ha d’aprendre a ser conscient de les seves potencialitats i explotar-les.
La dificultat més greu que ens podem trobar és que el dislèctic pensi que fracassarà, o que no és bo en el que fa.
El primer missatge que s’ha de donar tant a infants com a les famílies, és que la dislèxia comporta una dificultat molt concreta en la lectoescriptura però no en les altres habilitats acadèmiques, i tampoc els impedirà desenvolupar-se en la vida quotidiana.
Hi ha moltes formes d’accedir a l’aprenentatge i gaudir-ne, i aquest és el segon missatge que cal vendre a tothom: Existeixen diferents camins per accedir a les informacions i aprenentatges. Per tant, podem definir tres grans moments dins del temps a primària: Acompanyament emocional, treball de les habilitats lectores , i finalment, descobriment de mesures compensatòries que ens facilitin l’accés a la informació. Mesures que permetin als dislèctics tot el contrari del que hem fet fins ara, intentar trobar la manera de llegir i escriure el mínim possible. Tot i que sembli una contradicció, és el pas natural que cal acompanyar. Arriba un punt en que ja s’ha treballat molt la qualitat de la lectura i l’escriptura i els alumnes han fet un esforç increïble per superar moltes dificultats, han estat nadant a contracorrent per adquirir unes habilitats el màxim dignes possibles però ara toca inflar veles i procurar que el vent ens bufi a favor.
Com ho fem? Busquem estratègies que ens permetin accedir a la informació sense haver de remar. Un alumne pot conèixer una literatura genial a través d’audiollibres en que pot gaudir dels millors autors a través de l’oïda, o bé un alumne es pot fabricar els seus apunts per estudiar, a través de mapes conceptuals o infografies que els evitin lectures llargues i feixugues per recordar els continguts que entraran a un examen.
Totes les estratègies que trobem per aprendre sense l’esforç extra que els suposa llegir i escriure són benvingudes, i són les que en el seu futur utilitzaran de debò.
Els millors trucs són aquells que es fabrica un propi dislèctic i el que un mateix descobreix.
El Joan Argilés és mestre i responsable de l’equip d’atenció a la diversitat de l’escola. Vetlla per les mesures inclusives per atendre la diversitat a l’aula i coordina el programa Dislèxia del centre.