La curiositat com a motor

Dels tres als setze anys. Tota una infància i adolescència entre les parets del col·legi El Carme. Ara, quan penso en aquells anys, el que em ve primer no són les aules ni els llibres, sinó les cares: la germana Esperança a la porteria, curant genolls i donant tranquil·litat; la germana Nieves i les seves classes de pràctiques; la Irene amb religió i la Magdalena el castellà; la germana Llúcia descobrint-nos les ciències de la natura; i la Isabel, que m'esperava cada migdia al menjador per pentinar-me.

Jo era molt tímida —res a veure amb la que soc ara— però tenia una cosa molt clara: volia investigar en salut. Les sèries mèdiques i el CSI em tenien completament atrapada. De fet, alguns professors ja m'ho deien: "Quan siguis gran, seràs científica." No s'equivocaven. El que no sabia és que, anys després, m'acabaria enamorant també de la docència.

El que sí que recordo és que a El Carme ens van deixar ser curiosos i experimentar. Les classes de plàstica i tecnologia a l'aula de dalt de tot, una classe petita on els professors et coneixien de debò...

I les jornades! Les de Santa Teresa, afaitant globus amb escuma entre rialles; les de Sant Josep, plenes d'esports i competició sana; els Jocs Florals de Sant Jordi, que ens feien descobrir l'amor per les paraules; el pessebre vivent de Nadal, on cada any ens transformàvem en personatges; i els festivals de Nadal a l'escenari, amb tota la família a les cadires mirant-nos amb orgull. Tot això ens ensenyava que aprendre podia ser també gaudir.

I la vinculació amb el Carme no era només meva. El meu pare feia ballar els gegants de l'escola a les festes.

Quan vaig acabar l'ESO i vaig anar a l’institut a fer el batxillerat, un dia va venir un professor de la universitat a explicar-nos un grau nou: Ciències Biomèdiques. Investigació en salut. Era exactament el que havia somiat. Vaig fer el grau, el màster en recerca i, finalment, la tesi doctoral, on vaig investigar possibles tractaments per al glioblastoma, un dels càncers cerebrals més agressius. Combinant recerca i docència vaig descobrir que ensenyar m'omplia tant com investigar.

Avui soc professora a la Universitat de Lleida, a la Facultat d'Infermeria i Fisioteràpia, i formo part dels investigadors de l'IRBLleida, on ara treballo en projectes de salut: la hidratació en persones vulnerables i la comunicació en oncologia.

Fora de la universitat, m'agrada molt tenir el meu hort, estar envoltada de natura i d'animals. I de tant en tant, quedar a dinar amb els amics de sempre —aquells companys de El Carme amb qui vam créixer i que ara ja porten els seus fills a la mateixa escola. El cercle es tanca d'una manera molt bonica. I quan tingui fills, no tinc cap dubte d'on voldré que vagin a escola.

«Quan penso en els alumnes que ara omplen aquells patis que jo vaig trepitjar, els vull dir una cosa: valoreu on sou. Feu-vos preguntes, sigueu curiosos, experimenteu. I sobretot, lluiteu pels vostres somnis.»

Jo era una nena tímida que volia fer el que sortia a la tele, i aquí estic. Tot va començar aquí, al Carme.

Tània Cemeli Sánchez

Professora a la Universitat de Lleida · Facultat d'Infermeria i Fisioteràpia i exalumna del Col·legi El Carme