El català t'obre portes!

Hi ha qui diu que el català no serveix per a res. Que és una llengua petita, que no és necessària, que no aporta res pràctic. Però potser la pregunta no és per a què serveix una llengua. Potser la pregunta és: què perdem quan la deixem de parlar?

Una llengua no és només una eina per comunicar-nos. És memòria. És paisatge. És la veu dels nostres avis explicant històries a la vora del foc, és el nom dels carrers, és la manera com la gent gran del barri saluda cada matí. El català forma part del batec quotidià d’aquesta terra. I quan el fem servir, no estem fent cap gest polític ni ideològic: estem fent un gest humà.

Perquè el català no exclou. No resta. No substitueix el que ja som. Suma. Amplia horitzons. Ens dona una clau més per entendre el lloc on vivim. Ens permet connectar amb persones que, quan senten que algú fa l’esforç de parlar la seva llengua, se senten reconegudes i respectades.

El català és la llengua amb què s’han escrit poemes que parlen d’amor i de mar, novel·les que expliquen la vida de pobles sencers, cançons que han acompanyat generacions. És la llengua amb què molts pagesos han treballat la terra, amb què molts comerciants han aixecat negocis, amb què famílies s’han estimat i s’han acomiadat. Dir que no serveix per a res és, en el fons, dir que totes aquestes vides no tenen valor.

A més, en un món on saber idiomes és una porta oberta al futur, tenir dues llengües pròpies és un privilegi. El cervell s’enriqueix, la capacitat d’adaptació creix, la mirada es fa més ampla. Les persones bilingües desenvolupen més facilitat per aprendre altres llengües i per moure’s en entorns diversos. Parlar català no ens fa més petits; ens fa més grans.

Moltes vegades, el rebuig al català no neix de l’odi, sinó del desconeixement o de la sensació que és una llengua complicada o poc útil. Però tota llengua és útil allà on es parla. I el català es parla als carrers, als mercats, a les escoles, a les places. És viu. I continua viu perquè hi ha persones que el fan servir cada dia, amb naturalitat.

Els nostres avantpassats van lluitar —de vegades en silenci— perquè aquesta llengua no desaparegués. La van conservar en èpoques en què parlar-la no era fàcil. La van transmetre als fills amb estima, amb la voluntat que no s’esborrés. Avui ningú ens obliga a parlar-la, però sí que tenim la responsabilitat moral de no deixar-la morir per indiferència.

Defensar el català no és anar en contra de ningú. Al contrari: és defensar la diversitat, la riquesa cultural, el dret de cada poble a expressar-se amb les seves pròpies paraules. Com més llengües conviuen amb respecte, més rica és la societat.

Potser el català no és la llengua que vas aprendre de petit. Potser no és la que parles a casa. Però és la llengua d’aquesta terra que compartim. I quan la fas servir, encara que sigui amb accent, encara que cometis errors, estàs fent un pas cap als altres.

El català t’obre portes. No només portes laborals o acadèmiques, sinó portes humanes. Portes que et permeten formar part, entendre millor, sentir-te més arrelat. Parlar-lo no et fa menys de res; et fa més d’aquí.

I al final, això és el que importa: sentir que formes part d’un lloc, que respectes la seva història i que contribueixes a mantenir viva la seva veu. Perquè una llengua només mor quan els seus parlants decideixen que no val la pena. I el català, sens dubte, val la pena.

La Montse Gonzàlez és professora de llengua a secundària i responsable del departament lingüístic de l’escola. Forma part del grup impulsor i coordina el club de Lectura de l’ESO