top of page
Search
  • Writer's pictureJudit Tarragó

S.O.S.: TINC UN@ ADOLESCENT A CASA!

Els pares i mares acostumem a preparar-nos molt abans que neixi el nostre fill, llegim articles de gent que ens inspira confiança, busquem què diu la ciència sobre les decisions que volem prendre sobre la criança dels petits, anem a cursos per preparar-nos i ens subscrivim a revistes sobre el tema. Ens costa de trobar el nostre propi estil, però diria que ens en sortim tots amb més o menys gràcia.

Quan el nostre fill o filla arriba a l’adolescència, sovint arriba en forma d’huracà o erupció volcànica. Qui m’havia de dir que la meva floreta un dia fes una transformació tan gran? El primer pensament sol ser “què he fet malament?” o bé “me l’han canviat”. Atenció amb aquests pensaments, perquè seran els responsables de tot el que puguem fer per ajudar els nostres fills i filles a transitar l’adolescència.



A l’escola estem bregats a tractar adolescents. És cert que algunes actituds sembla que s’han avançat, i que alguns nens i nenes a finals de primària ja ens avisen que comença la seva transformació. No oblidem que les transformacions ens poden portar de cuc de seda a meravellosa papallona. Només cal saber acompanyar el procés, no angoixar-se i gaudir de cada moment. És a dir, viure la seva adolescència com un camí cap a la seva maduresa, sense ofuscar-nos en els moments intensos en què renunciaríem a seguir endavant.

Si als pares i mares ens genera un neguit veure els canvis dels nostres fills, us heu parat a pensar en què els genera a ells aquest trànsit cap a la seva maduresa personal, en un moment en què ni tan sols es reconeixen i han de tornar a aprendre a acceptar-se?

Ens atrevim a donar alguns consells que ens poden ajudar a viure l’adolescència amb tranquil·litat o, com a mínim, amb garanties:

  • Pare, mare, us recomano que llegiu llibres i articles sobre l’adolescència. Formar-se és la millor manera de respondre als reptes. Si ens formem per a la feina, per què no hauríem de formar-nos per fer bé de pares i mares? D’entre tots els llibres bons que hi ha sobre l’adolescència, us recomano el del David Bueno (El cervell dels adolescents). Una joia. Llegir va molt bé per adonar-se que l’adolescència no és una malaltia, sinó que és una etapa més, molt bonica, que s’ha de viure en positiu i sense voler-la evitar.

  • Sigueu-hi, sense envair, però sempre disponibles. Sabem que els adolescents de vegades no ens volen veure; de vegades no troben el moment per fer-nos partícips de les seves coses; de vegades quan ens fan partícips detecten que per nosaltres allò no té cap valor... Fem-los saber que poden comptar amb nosaltres, quan ho necessitin.

  • Feu-los saber que els estimeu. Ja ho saben, però l’adolescència és un moment que ells viuen amb moltes angoixes i pors, encara que no les mostrin. I tots sabem que en moments d’incertesa ens van molt bé les abraçades, encara que siguin curtes. També podem inventar noves maneres de comunicar-nos: un coret enviat per whatsapp, un post-it a la seva taula d’estudi...sigueu creatius per recordar-los que els seguiu estimant, tot i els seus canvis.

  • Seguiu sent pares: amics ja en tenen fora de casa. Els humans aprenem per modelatge. Quan menys sembla que han de fer-nos cas, és quan més referents necessiten d’allò en què volen convertir-se. Recordem-los què està bé i què està malament, el valor del respecte, el sentit de les normes, els perquès. La disciplina positiva ens recorda que som més eficients quan som ferms però amables. Ni només ferms, ni només amables: les dues coses.

  • Converseu, és igual si no és de les coses importants que us agradaria parlar a vosaltres. Evitem fer preguntes tancades i que no tenen cap interès per ells. De vegades els adolescents no parlen gaire i es tanquen al seu món. Expliquem-los nosaltres coses de la nostra feina, de les nostres amistats, de quan ells eren petits...potser un dia parlaran ells i aleshores haurem de deixar tot el que estiguem fent per ser-hi de forma plena.

  • Feu servir les paraules màgiques: gràcies i perdó. Més enllà del desordre físic i mental del nostre adolescent, segur que fa coses bé. Agraïm-les-hi. Reconeguem allò que fan, encara que sigui la seva obligació fer-ho. I si un dia ens enfadem, cridem i diem el que no volíem dir, demanem perdó. Així els ensenyem que sempre podem arreglar les coses mal fetes de la vida.

  • Separeu el que fan del que són: això és clau per no confondre-us a vosaltres ni a ells. No són un desastre, no són descarats, no són uns mandrosos. Són persones meravelloses amb un poder immens, que en certs moments actuen de manera irresponsable, perquè encara estan aprenent a ser adults. Així, quan pensem d’ells i quan els parlem, intentem evitar les frases categòriques (“és que ets un desastre!”) i canviem-les per altres més concretes (“no has estudiat prou aquest cop”).

Segurament podríem afegir a la llista molts consells més. Ja sabeu que la vida no són consells, i que no hi ha receptes per a viure amb un adolescent a casa. El que sí us podem dir és que a l’escola, que vivim amb molts adolescents junts, l’únic que ens permet fer camí amb ells és l’acompanyament. Que sentin que són importants per nosaltres, que ens importen les seves coses i que els estimem, facin el que facin.



 

La Judit Tarragó és mare d’adolescents i professora de secundària. És responsable de l’equip SER de l’escola i actualment està cursant un màster d’acompanyament educatiu.
221 views0 comments

Recent Posts

See All

Juguem?

Comments


bottom of page